Antoni Yranzo
“De vegades una obra no té per què
dir-te res”
Textos: Víctor
Fernández Clares Fotografies: Martí
Andiñach Fernández
Cada matí, quan l’Antoni Yranzo entra
al seu estudi del Poblenou, fa el
mateix recorregut. Només creuant la porta, a mà dreta, es troba amb un mirall i
una escultura. Però no és una escultura qualsevol: és una obra que no està a la
venda, i que li recorda que ha d’estar alerta i anar amb compte. La formen
diferents peces que simbolitzen les vèrtebres de la seva columna vertebral.
Estan fetes amb fusta recuperada. Una fusta que té, curiosament, la mateixa
edat que ell. “És una fusta tota corcada, maltractada pel temps, igual que
nosaltres”, diu. Només una d’aquestes peces, l’última, ha estat treballada: “És
el coco. L’os ho té tot tocat, pel creixement, la genètica, i el coco és
l’única part que pots estructurar i a la qual li pots donar forma…” A dalt, un
ninot ben curiós, en actitud pensativa, que es mira aquesta columna vertebral.
Una hèrnia va deixar a l’Antoni un
any estirat al llit. Mentre es recuperava, pensava en el gir que li donaria a
la seva producció artística. És això el que simbolitza aquest personatge de la
seva escultura. Aquesta història ens servirà com a excusa per presentar-vos
dues mirades d’un mateix artista. L’obra d’Antoni Yranzo pot
ser tan subtil com provocadora, elegant, però també crítica. Benvinguts a
l’antiga ebenisteria de la família de l’Antoni, situada
en el cor del Poblenou; avui,
el seu taller artístic on treballa en la seva obra personal.
“Ser d’aquí del Poblenou crea
marca. Jo crec que tot això serveix per a alguna cosa. A més, les habilitats
que pots adquirir amb la professió també ajuden. I bé, abans feia el que havia
de fer i ara faig el que m’agrada. Va ser com vaig començar a fer tot aquest
tipus de peces”. Tenia la tècnica i tenia la inquietud, així que va començar a
donar forma a les seves primeres obres. L’Antoni és
un gran coneixedor dels materials i treballa combinant la fusta, l’acer, el
cànem o la pedra. Són els materials que trobem en les seves primeres peces, que
ell defineix com les més formalistes. Juga amb els equilibris, les textures, el
moviment i les formes. El resultat és un tipus d’escultura amb una estètica
agradable i, sens dubte, un segell propi. “Busques el moviment, busques la
cadència, són simples exercicis de moviment i de forma. Després qui veu això
veu coses, li proporciona tranquil·litat, o una altra cosa… Si faig alguna cosa
que ompli un espai vull que com a mínim sigui agradable. Aquestes peces són
simplement un exercici estètic”. És a dir, que no sempre és necessari un gran
concepte al darrere… “De vegades una obra no té per què dir-te res. O t’agrada o
no t’agrada. És molt simple. Una cosa, quan t’agrada, procures informar-te més,
preguntes, però el primer que ha de passar és que t’agradi. Un cop passa això,
la informació, el debat o el que surti és extensíssim. Tot comença amb una
espurna i a partir d’aquí es crea el debat. I això és veritablement l’art, el
començament d’alguna cosa”.
“Abans feia el que havia de fer i ara faig el que m’agrada”
La fusta és un dels elements fonamentals d’aquestes obres. La majoria de
vegades, per cert, és fusta que l’Antoni recupera
i aprofita. “Tota aquesta fusta és fusta recuperada. També treballo amb cànem.
Aquest cordill és com una corda en miniatura, l’aconsegueixo al País Basc… i això
era amb el que feien les xarxes de pescadors, i quan va sortir el nailon ho
van deixar de fer. Això són stocks i quan se m’acabin ja no
n’hi ha més. És el que utilitzo per fer les unions de les fustes. El cànem és
curiós perquè, quan es mulla, es contrau, per això es feien servir per les
xarxes… I aprofito les característiques del material. I la fusta recuperada és
la millor fusta que hi ha. Ara sembla que s’ha descobert l’ecologia, la
solidaritat, i tot això ja existia. La solidaritat existia, i més que ara. Als
barris, els veïns ja s’ajudaven. L’ecologia també, l’aprofitament de coses… I
la fusta, com més antiga, més estable és, més bona per treballar. Quan és
acabada de tallar es belluga. Quan és nova té vicis, però si és antiga no els
té. Es tracta de donar-li una segona oportunitat, però això ja es feia abans”.
Aquestes escultures
requereixen un esforç físic important i és per això que, després del problema
d’esquena, l’Antoni va decidir fer un canvi de rumb en la
seva producció. És així com van néixer els Otokos, uns
personatges que li serveixen per reflectir, analitzar i reflexionar sobre la
societat. “Va ser un moment puntual i fort de pensar què faria. L’escultura tal
i com la feia era impossible de fer, perquè no podia bellugar-me. Així que se’m
va ocórrer això dels Otokos, que no requerien tanta força física. I ara ja
faig les dues coses”. I així, ja té una extensa col·lecció: “Aquest és el pajarraco. Aquest és el
que pensa, amb les mans en el coco. Aquest és el típic follonero. Aquest és un
altre tipus de pajarraco. Aquests simbolitzarien la traïció. El
guerrer… una persona que ha estat agressiva, violent i que, de gran, té les
orelles grosses, tot penja… La llança es transforma en un bastó… Aquest
simbolitza la gent que està capficada en la cultura i no se n’adona de què està
passant. Aquest s’està estructurant el cap. Aquest és l’egoisme que et
mata…”.
N’hi ha un, fins
i tot, que parla d’un tema tan actual com els desnonaments. Unes estructures de
ferro simbolitzen unes portes, a les quals l’Otoko s’intenta
agafar amb totes les seves forces. Al final no resisteix i es queda sense terra
ni sostre. “Reflexiono sobre els desnonaments, per exemple, perquè són el pa de
cada dia, no puc fer de romàntic com Bécquer. Faig un
bestiari… Totes les bèsties que som… Podem ser uns o uns altres segons el
moment”. No m’imaginava que al darrere d’aquestes figures hi hagués un missatge
tan potent… “Normalment li pregunto a la gent què pensa que és això i molts
encerten, altres no, però bé, ja és això. No és una cosa tancada. El bo que té
això és que això no necessita idioma. Gairebé sense idioma, això, un xinès ho
podria interpretar perfectament. I a partir d’aquí s’entren en unes
dinàmiques, unes converses…”.
A l’Antoni, créixer
en el cor del Poblenou l’ha
marcat en la seva manera de veure i fer l’art. “Tu no estàs aquí i prou, estàs
condicionat per una sèrie de coses. Aquí hi havia molt artesanat. Manufactura
petita, tallers… I a partir d’aquí, quan va haver tot el despoblament, la
desubicació, quan van començar les Olimpíades i
tal, van quedar molts espais buits pendents de requalificació. Els propietaris
van deixar naus i tallers buits que van començar a vendre a artistes. Són
espais grans, diàfans… hi havia mecànics, fusters, i molts artistes es nodrien
d’aquests tallers. Després es va començar a construir i molts artistes van
marxar. Ara han quedat alguns, com l’Hangar i tal. I
després han quedat els nou o deu fixes que seguim resistint”.
“Reflexiono sobre els desnonaments perquè són el pa de cada dia, no puc fer
de romàntic com Bécquer”
En aquest taller és on l’Antoni hi
passa gran part del dia. Per a ell, el fet de treballar una modalitat artística
requereix tranquil·litat, però també disciplina. “Jo tinc una rutina. Començo a
una hora i acabo a una hora. No sóc com aquests que esperen a que els arribi la
inspiració. Jo vinc cada dia a treballar. Li dedico unes hores cada dia a les
peces. De vegades treballo la fusta de manera mecànica, però mentre vaig
treballant vaig pensant”.
Va créixer rodejat d’artesans, però va ser ja d’adult quan va decidir
començar a viure del que realment li agrada. La història de l’Antoni Yranzo demostra
que mai és tard per fer el que ens agrada. Només calen ganes, valentia i
dedicació: “Fins a una edat vaig fer el que havia de fer, havia de complir uns
estàndards. La comunió, la mili, casar-se… i t’ho podies
qüestionar, però pocs s’ho qüestionaven. En aquella època havies de ser així
per norma. Vaig fer el que havia de fer i a partir d’un moment vaig fer el que
volia fer. I tota l’experiència em va servir per portar-ho a terme.
Independentment, el que poguessis pensar, veure, ho anaves desenvolupant. Ho
tenia a dins. Tot ho tenim al cap i tard o d’hora surt”.
Què és l’Art per a l’Antoni Yranzo?
“L’art és el començament d’alguna cosa. És l’exercici de transmetre
emocions.”
I quines recomanacions fa?
